CAT:
No sé si hi ha algú que llegeixi encara aquest blog, però s'hi fos el cas, us comunico que he decidit traslladar-me (com ho faria una botiga qualsevol) a un altre blog: "El octavo sapientum".

Les raons? Podrien ser varies i ninguna seria la bona. Així doncs, diré que no hi ha raons de gaire pes.

De totes maneres, de tant en tant aniré escrivint alguna coseta per aquests "paratges". Més que res és per allò de no deixar abandonada a una "criatura" teva... (en aquest, meva).

Fins aviat!


CAST (por si hay alguien que lo quiere leer en castellano. No hay problema):
No sé si hay alguien que lea todavía este blog,  pero si esto fuera así, os comunico que he decidido trasladarme (como lo haría una tienda cualquiera) a otro blog: "El octavo sapientum".
¿Las razones? Podrían ser varias y ninguna sería la buena. Por tanto, os digo que no hay razones de mucho peso. De todas maneras, de tanto en tanto iré escribiendo alguna cosilla por estos "parajes". Más que nada por aquello de no abandonar a una "criatura" tuya... (en este caso, mía).

 ¡Hasta pronto!

Podría eludir la paciencia y decir ahora

te quiero.

Podría resolver la vida en un

segundo.

Podría pedir explicaciones y no

aceptarlas.

Podría haberlo hecho todo y no hacer

nada.

Podría, es verdad,

pero supón que

no

quisiera.

Ets l’home que espera a l’altra banda del mar?

Ets tu, l’home pintat de blau que brames al

cel?

Home d’ulls transparents

no em donis l’esquena,

espera,

vull acariciar-te els teus cabells blaus

besar-te les mans blaves

parlar-te a cau d’orella.

Blau obsedit en un pam d’aigua,

deixa’m travessar el gran obstacle que forma el

mar.

Home d’ombra blava

no em deixis enrere,

no ho facis,

per Déu,

no ho facis

vull venir amb tu.

Massa vegades escriure poesia pot semblar un lament interminable d'algú per afrontar una situació concreta o, potser, etèria. D'altra banda, ben bé podria ser el plaer que dóna la simple concatenació de sons que produeixen unes paraules elegides amb molta cura o, si es vol, un estat de l'ànima que a través de la raó es transforma en una poesia. Com que explicacions n'hi han un munt i qualsevol pot donar la més adient, vull donar la meva. Amb tot, haig de dir que en realitat crec que donar cap explicació sobre aquest extrem i, per tant, sobre aquest bloc en el que tinc el plaer d'escriure, sembla absurd. Però, justament, perquè el verb "semblar" deixa tota classe d'interpretacions, us vull dir que cadascun dels poemes o escrits que treuen el cap per aquesta finestra digital, són associacions de lletres, paraules, frases o paràgrafs que no tenen altre objectiu que transformar-se en prostitutes del significat per a cada agosarat o pacient lector. No pretenc, tampoc sé si podria somiar de fer-ho, atribuir-me el mèrit de poder assolir aquesta fita: la promiscuïtat de la paraula. Per ser honest, i això hauria de ser l'objectiu principal de tothom, la pretensió d'assolir res amb aquests escrits i poesies és zero. Perquè crec que zero és la sensació que m'empeny a voler omplir el paper de sensacions que em rodolen pel cap, perquè zero és la nuesa que em trobo davant del que em vol llegir. Perquè zero és, en definitiva, l'estat en el qual em trobo abans i després d'escriure. Al principi tot sense donar, a punt d'esdevenir, i al final, tot donat i sense res que jo pugui fer perquè el lector hi digui la seva. Cada poesia és un crit que la seva lectura l'ofega o l'amplifica, cada escrit és una explicació que no duu enlloc però, a la vegada, vol ser un estímul per a qui li fa una ullada. És una enorme contradicció portada a l'extrem, el retret que oscil·la entre el ser intrínsec i el que surt de la nostra ment i es fa paraula.  Quasi sempre, quan acabo de escriure i, temps després, reescriure, em quedo com si tingués gana però no sapigués què menjar.
Finalment, no seria decent dir que no m'afalaga que em llegeixen, però tampoc diria la veritat si dic que si no ho fan em causa una decepció. Potser l'únic que em provoca és una certa indiferència.

Una petita aclaració... O.R.

Palpo la luz por el túnel del

significado

y mantengo los ojos bien abiertos

para ahuyentar a la tristeza.

Encuentro huellas de otros hombres,

de otro tiempo,

percibo sus voces

alojadas en las paredes que definen su propia

cárcel

y su eco me repite, incesante, su

nombre.

Perdido en mi extrañeza

sueño en coincidir con el destino

y el equilibrio que ello supone

respondiendo inoportunos contratiempos.

Agradezco cualquier miedo,

apodado imaginación,

y empujo suavemente el tiempo

hacia zonas desconocidas

mientras

la realidad se

irrita.

Tant se val si el gest degenera en el vuit,
hi ha,
per damunt de tot,
la semblança del
silenci
que s'amaga en la rancúnia.

De l'ametlla amarga et sabràs
presa
quan destriïs la
closca de la carn
i beuràs el líquid transparent de la
paraula
com un fet
inalterable
i
llis.

He apostado la nostalgia y la he
perdido,

he pisado arenas sencillas

derribando disfraces de

pena y de alegría.

He andado por los días yendo a cara
descubierta

a pesar del frío de las

mentiras.

De la vida a la muerte

voy en busca de la estrella más brillante del

universo

que arrulle el silencio

hasta convertirlo en mi amigo.

De donde vengo las manos se llenan de

noche oscura y tantas dudas

alcancemos,

donde las ventanas están abiertas y no temen

a la mañana,

donde la imagen de una flor

es lo más parecido a la

perfección.
Sin querer he llegado,

exhausto,

a un milímetro de la fragilidad

y me pregunto si después de tanto

andar

no me habré

extraviado.

 

Me gusta ver el sol salir cada mañana

y ver las estrellas por la noche,

me gusta seguir adelante,

andar por andar

sin condiciones ni tiempo

que las maltrate.

Allá donde vamos

las caricias son recuerdos

las palabras vacíos

y los hechos sentencias.

Mis manos te darán una sonrisa,

una flor por la mañana,

un beso cálido y un te quiero

sin fronteras.

Me gusta ver tu cara cada mañana,

al levantarme y cuando el sol entra

por la ventana

saber que estás a mi lado.

Us presento a l'amic Jolen...