Vestit de paper viatjo pels racons d'un instant profús. Ell m'indicará el camí, segur.
Sé com n'és de difícil trobar una paraula per definir-ho, ho sé, però, u, dos, tres... ho intento!
Per la rambla del desig em trobo coneguts que amb prou feines vaig conèxier. Penso que l'enyorança els fa visibles i aleshores és quan apareix una distància prudent. Una estona més i no vol tornar a mostrar-se per no destorbar la seva eloqüència. És massa evident, però.
Parlo dels records comuns i acompanyo als ara companys i els hi dic que hi ha penes que ja no tenen por de mostrar-se tal com són. Potser no m'explico prou bé, tot i que m'hi esforço fins l'extenuació. Ja no hi ha temps per perdre. Solament resta la veritat.
Per què el tribunal de la tristesa és tan injust i, alhora, implacable? Les seves sentències es fonen a les mans innocents fins que el sentenciat aterrit s'adona que l'arrogància ja és inútil, i tanca els ulls.
L'activitat és ferotge, el poeta sembla no saber-ho, però una terra l'envolta amb les urpes silencioses i el fa callar. Ai, la dignitat s'esmicola!
L'abans sanginolent fa olor a dolç, l'amor no es pot embrutir com si res.Tinc pànic als finals transitoris, però finals al cap i a la fi. Quan cada dia s'arrosseguen fins el meu llit, penso que és millor plorar que em plorin. El cant de les sonores bufetades ensorra les petjades a la platja de les petites opcions. El cant ja no és cant, llavors.
Prostitutes paraules es tornen com bous de tir, bous que estiren de somnis i, sovint, de carretades plenes de merda. I els hi dic:
"No desitjeu anar enrera, les cortines són massa fosques i no es pot veure res. És hora de començar a desobeir la falsa gramàtica i la ignorant ortografia, és hora de tornar a casa."
