Massa vegades escriure poesia pot semblar un lament interminable d'algú per afrontar una situació concreta o, potser, etèria. D'altra banda, ben bé podria ser el plaer que dóna la simple concatenació de sons que produeixen unes paraules elegides amb molta cura o, si es vol, un estat de l'ànima que a través de la raó es transforma en una poesia. Com que explicacions n'hi han un munt i qualsevol pot donar la més adient, vull donar la meva. Amb tot, haig de dir que en realitat crec que donar cap explicació sobre aquest extrem i, per tant, sobre aquest bloc en el que tinc el plaer d'escriure, sembla absurd. Però, justament, perquè el verb "semblar" deixa tota classe d'interpretacions, us vull dir que cadascun dels poemes o escrits que treuen el cap per aquesta finestra digital, són associacions de lletres, paraules, frases o paràgrafs que no tenen altre objectiu que transformar-se en prostitutes del significat per a cada agosarat o pacient lector. No pretenc, tampoc sé si podria somiar de fer-ho, atribuir-me el mèrit de poder assolir aquesta fita: la promiscuïtat de la paraula. Per ser honest, i això hauria de ser l'objectiu principal de tothom, la pretensió d'assolir res amb aquests escrits i poesies és zero. Perquè crec que zero és la sensació que m'empeny a voler omplir el paper de sensacions que em rodolen pel cap, perquè zero és la nuesa que em trobo davant del que em vol llegir. Perquè zero és, en definitiva, l'estat en el qual em trobo abans i després d'escriure. Al principi tot sense donar, a punt d'esdevenir, i al final, tot donat i sense res que jo pugui fer perquè el lector hi digui la seva. Cada poesia és un crit que la seva lectura l'ofega o l'amplifica, cada escrit és una explicació que no duu enlloc però, a la vegada, vol ser un estímul per a qui li fa una ullada. És una enorme contradicció portada a l'extrem, el retret que oscil·la entre el ser intrínsec i el que surt de la nostra ment i es fa paraula.  Quasi sempre, quan acabo de escriure i, temps després, reescriure, em quedo com si tingués gana però no sapigués què menjar.
Finalment, no seria decent dir que no m'afalaga que em llegeixen, però tampoc diria la veritat si dic que si no ho fan em causa una decepció. Potser l'únic que em provoca és una certa indiferència.

Una petita aclaració... O.R.

Palpo la luz por el túnel del

significado

y mantengo los ojos bien abiertos

para ahuyentar a la tristeza.

Encuentro huellas de otros hombres,

de otro tiempo,

percibo sus voces

alojadas en las paredes que definen su propia

cárcel

y su eco me repite, incesante, su

nombre.

Perdido en mi extrañeza

sueño en coincidir con el destino

y el equilibrio que ello supone

respondiendo inoportunos contratiempos.

Agradezco cualquier miedo,

apodado imaginación,

y empujo suavemente el tiempo

hacia zonas desconocidas

mientras

la realidad se

irrita.

Tant se val si el gest degenera en el vuit,
hi ha,
per damunt de tot,
la semblança del
silenci
que s'amaga en la rancúnia.

De l'ametlla amarga et sabràs
presa
quan destriïs la
closca de la carn
i beuràs el líquid transparent de la
paraula
com un fet
inalterable
i
llis.