Jo era el de sempre jusqu'a l'assassin de tots els segons va fer el que havia de fer... trobar el camí du temps perdu, mais tous les autres yeuxs ils l'ont fait le necessaire pour vivre un trosset, l'instant que fes tornar al principi.
C'est un point en el qual no he de procurar no caure jamais, pourquoi és avançar esdeveniments que ja tenen el seu curs, i no cal avançar-los, és absurd.
Ara, després de toute l'experience qui a transcendu a la mateixa existence, c'est vrai que j'ai, mon amie, he d'apartar-me. No espero pas comprensió.
Ells i jo, mantenim la distance...

Ja és hora!

Després d'haver tornat al principi una altra vegada, he comprovat que la honestedat esdevé segurament més irònica que mai. Ella mateixa s'entreté en qüestions divagant per racons irrellevants d'una història malmesa de temps. Precisament, temps. D'això que en diuen or, d'aquells temps llunyans o futurs, d'aquell trosset de vida que fa un tot, de la veritat o la mentida, del temps fugisser, del temps anacrònic, o del temps mandròs. Cada cop més, crec anar vestit de formalismes, atrapat en la lluor d'una petita expressió lúcida però abocada a l'oblit immediat.Ja és hora del silenci, prop a una paraula tan perfecte com el seu so: el no-res. Ja és hora!
Dani, després d'una petita i breu reflexió, va intentar encendre una cigarreta amb l'encenedor que Olívia li havia regalat feia un temps, aquell encenedor que una estona abans en el bar solament la seva visió li feia pànic.Va intentar amb els dits que funcionés unes quantes vegades, però no anava. Estava callat de foc. S'havia quedat mut, tan mut com el seu cor, mut de sentiments, d'emocions, de desig, d'amor..., segur.
Dani va enfilar el carrer que el portava a casa l'Olívia, però encara no sabía què li diria quan la tingués al davant, tampoc sabia del cert si podria obrir ni la boca.

(tros de "Analogia dels fets")