Jo era el de sempre jusqu'a l'assassin de tots els segons va fer el que havia de fer... trobar el camí du temps perdu, mais tous les autres yeuxs ils l'ont fait le necessaire pour vivre un trosset, l'instant que fes tornar al principi.
C'est un point en el qual no he de procurar no caure jamais, pourquoi és avançar esdeveniments que ja tenen el seu curs, i no cal avançar-los, és absurd.
Ara, després de toute l'experience qui a transcendu a la mateixa existence, c'est vrai que j'ai, mon amie, he d'apartar-me. No espero pas comprensió.
Ells i jo, mantenim la distance...

Ja és hora!

Després d'haver tornat al principi una altra vegada, he comprovat que la honestedat esdevé segurament més irònica que mai. Ella mateixa s'entreté en qüestions divagant per racons irrellevants d'una història malmesa de temps. Precisament, temps. D'això que en diuen or, d'aquells temps llunyans o futurs, d'aquell trosset de vida que fa un tot, de la veritat o la mentida, del temps fugisser, del temps anacrònic, o del temps mandròs. Cada cop més, crec anar vestit de formalismes, atrapat en la lluor d'una petita expressió lúcida però abocada a l'oblit immediat.Ja és hora del silenci, prop a una paraula tan perfecte com el seu so: el no-res. Ja és hora!
Dani, després d'una petita i breu reflexió, va intentar encendre una cigarreta amb l'encenedor que Olívia li havia regalat feia un temps, aquell encenedor que una estona abans en el bar solament la seva visió li feia pànic.Va intentar amb els dits que funcionés unes quantes vegades, però no anava. Estava callat de foc. S'havia quedat mut, tan mut com el seu cor, mut de sentiments, d'emocions, de desig, d'amor..., segur.
Dani va enfilar el carrer que el portava a casa l'Olívia, però encara no sabía què li diria quan la tingués al davant, tampoc sabia del cert si podria obrir ni la boca.

(tros de "Analogia dels fets")

Aquell dia

Deso el moviment que fa el vent
en un anar i venir capriciós i que el desig arrela en la
fotesa
d'un instant.
Destrio les hores en petons
fugissers
al voltant d'una sola paraula.
Reprenc l'alè d'aquella
veritat
nua de records,
absurd escull de la tristesa.
Diria que estem allí on volies
ser...
aquell dia, tu i jo, i
l'amor.

Jo

Jo, que per damunt de tot estimo la veritat, vull alçar-me i sentir el vent fresc de cara, deslligar-me les mans i besar la llibertat.
Ara, que ens volen tancar les portes, acompanyat per l'odi inconscient de la gentada que darrere d'uns pocs ignorants volen anihilar la nostra manera de fer, tinc a la gola un nus i no puc fer més que dir:

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

Analogia dels fets (provisional 2)

Dani va sentir una fiblada a les parpelles i va tancar els ulls.
De sobte va caure al terra.
Per uns instants va sentir l'alenada d'una gentada que s'atansava. Es va protegir la cara amb els braços però no va succeir res. No va venir ningú. La bafarada d'aire calent venia de la porta del bar i provenia del metro.
Estava sol i a terra.
Vinga noi, aixecat. La veu del cambrer des de darrera la barra del bar va sortir trencada, amorteïda pel soroll que havia al seu costat. La veu va seguir dient, Olívia t'espera a l'andana del metro, diu que fa massa estona que s'espera.
Olívia!, va cridar Dani. No podia ser, com redimonis podia saber aquell brètol de cambrer que la seva nòvia Olívia l'estava esperant, i precisament a l'andana del metro.
De cop, Dani estava davant de la cervesa de nou i sense poder obrir la boca.
De cop, Dani estava davant d'un bloc on no hi havia res escrit.
De cop, Dani va regirar la butxaca del seu pantaló, però no tenia l'encenedor.
Havien passat masses coses des que havia decidit que volia plegar amb l'Olívia i ara tornava al punt d'inici. Però no. No era així, perquè Dani sabia que allò era impossible...

Analogia dels fets (provisional)

Dani va agafar l'encenedor, el va mirar com si no l'hagués vist mai, i va tornar-lo a amagar a la butxaca del seu pantaló. Aquell encenedor li recordava Olívia, la seva nòvia de tota la vida.
Ara, en aquell bar, al costat de l'estació del metro, no podia aguantar ni tan sols la mirada d'aquell inofensiu encenedor, la veritat és que no podia aguantar la mirada a qualsevol cosa que li fes recordar a ella. Ni tan sols un encenedor!
Dani havia decidit que la deixaria, que la seva història amb ella s'havia acaba per sempre. Però no tenia ni idea de com li diria. Havien passat masses anys perquè tot allò s'acabés així, de cop i volta.
El bar del metro estava ple de gent que anava i venia sense parar, sense mirar, sense parlar, sense... viure. El bar del metro era un lloc de pas, un punt d'inflexió curt i miserable en un esdevenir rutinari, cap a la feina o cap a qualsevol lloc.
Aquella situació el tenia immobilitzat. Dani era un home de poca esma, i deixar a Olívia era un pas molt important i difiícil.
Dani tenia por...
Dani estava mig perdut.
Dani va demanar una altra cervesa i el cambrer no li va mirar ni a la cara. A fora feia humitat i fred, a fora les persones eren engolides per una boca negra i sorollosa. La boca del metro, gran i ample. A fora havia dones, homes, algun nen, algun pidolaire despistat, a fora la humitat s'escampava arreu com un llangardaix per les escletxes d'una pared.
No puc fer-li això, es deia Dani una i mil vegades. I ben pensat era una qüestió bastant difícil, perquè fer era una paraula màgica per a ell. En realitat Dani era home de poques paraules, i encara menys, fets. Un tros d'ase, dirien alguns, un savi, dirien uns altres, per allò de que el silenci és un símptome de saviesa. Però ben mirat, era un home que no sobresurtia mai. Una línia ben plana.
Dani es va quedar mirant una estona la cervesa que tenia al davant i es va posar millor l'encenedor a la butxaca, li estava fent mal en un colló.Aquesta situació me'ls està tocant massa!, va pensar.
Tenia que anar a veure Olívia, era necessari perquè allargar aquella agonia el feia patir massa, i ell patir, el que se'n diu patir, no volia fer-ho per res del món.

(tros de "Analogia dels fets") [títol provisional]

Avís

Benvolguts amics meus tots!

Aquest blog està, diríem, mort, kaput, dead, morti, muerto, nekrós, död... (bé ja m'he cansat de fer servir el "translator"). La veritat és que els seus seguidors l'aclamen contínuament però no hi ha manera que la gent s'hi animi. Es tracta d'un suport a distància, amb l'ànima. Suposo que la qüestió és tan intrínseca que té una difícil solució. Diria, més aviat, sostinc, que la mandra és la mare dels ous, que ens deixa postrats en la més gran de les conjuncions inanimades de la vida (oh, paraules de buida sonoritat!!!)

Ara, després d'un bon temps, penso que potser la causa de tot són les mamelles. Aquelles que estan a la capcelera, crec que fereixen masses sensibilitats, o potser perquè precisament no estan operades.

Bé, una patada al cul a tots i una abraçada del pesat i únic escritpor del blog.

òscar

No tinc paraules per poder definir l'estat de l'emoció que m'envaeix quan intercalo l'agost de l'harmonia i el desig d'una nit atapeïda d'atreviment i una llarga conversa.
En la soledat del somni, crec que ja és hora que l'altra veu s'imposi. Ja no hi ha secrets, llavors, esperaré que sigui el moment.
No tinc esma, no.
Ells no tenen raó, ho sé i intento explicar-ho.
Xiula el tren que va des de l'infinit a la vora de la teva platja.

Hola a tots:

finalment el dijous 23 de maig a les 19.30 hrs a l'Escola Vedruna-Gràcia, presentarem el llibre "Vuit relats curts en un cercle". Un seguit de vuit històries encadenades per un fil, potser invisible, però que resultarà cabdal en cadascun dels protagonistes. Ells, aliens al que representen, es cabussen en un mar d'incògnites sovint absurdes. A partir de fets suposadament normals, es van introduint en un món que els obliga a seguir per camins que fins llavors no s'havien plantejat mai caminar. Abaixar el cap, no tornar mai enrera, no tenir cap certesa de res, esperar que no es faci de dia... Fets que alguns d'aquests personatges no podran sortejar, tot i intentar-ho amb totes les seves forces.
La roda del ratolí s'empassarà a aquells qui gosin entrar en ella. El temps, tan sever amb els pobres captius, no resoldrà cap situació, ans al contrari, desfarà qualsevol il·lusió, per petita que sigui...

"Cada dia em pregunto si no serà una bogeria incompleta la que em permet viure una mica més. La realitat sovint és una grolleria que, al cap i a la fi, se’m representa com l’únic recurs per saber si existeix un passat, un present i, potser, un futur. Amb tot, renego d’ella, i a vegades intento superar-la mitjançant qualsevol tipus de fantasia o somni, però no puc aconseguir-ho, mai ho faig, mai."

Vuit relats que ja no són conscients de formar part del mateix relat, perquè han decidit divagar en la dissort de l'ambigüitat que dóna el no saber decidir què fer.


òscar

La otra noche casi me atraganté de tanto comer, como si fuera lo último que podía hacer. Apuré el momento para no echar en falta su agonía, su fin.  Sentí que debía hacerlo, y nada más. Ya satisfecho, pensé de nuevo en ella. En realidad, hacía días que no lo hacía, hacía demasiados días que estaba enfrascado en el pequeño entreacto que da el trabajo y su monotonía. El árbol de las tardes desparramadas ya se había cansado de observar el mismo lienzo para no lograr nada y de nuevo amé el milagro que da la valentía de una palabra y su herencia. Vi pasar los rastrojos de las alegrías, penas y mediocridades que andaban por debajo mi balcón. Pasaban y se medían con el aire obsceno del presente. Animado por el  dulce beso de la esperanza, cerré los ojos y vi la promesa encendida de los ojos, que en verdad nunca había visto, los ojos de ella, Pastora.

He vist l'imbècil de l'altre dia que em va dir que era millor no seguir, que no podria aixecar mai més el cap, l'he vist i estava esperant el bus. He anat fins a ell i li he dit: ei, imbècil!!! S'ha girat però m'he anat. No tenia les claus de casa i crec que m'he deixat la porta oberta...

La paciència dels que ja no poden esperar més s'està esgotant per segons. Llàstima que aquests mateixos segons s'hagin transformat en una línia recta que es desfà a l'infinit. Avui és dissabte, saps què et dic, anem a la platja aquesta tarda, sembla que fa bo i no tenim altra cosa que fer. El dilluns ja tornarem a rebregar el destí, però de moment deixarem les paraules penjades a l'armari, allí segur que no fan nosa. Per fi podrem tenir la seguretat que no farem tard. La dificultat és massa a prop i pot empassar-nos del tot. Ja t'ho deia jo, ja.

Adéu colla de matats!!!

A PROP DE LES PARAULES 2

   

   

(...) Podría ser que mi imaginación me jugara una mala pasada y que todo esto resultase una broma, una pesada, odiosa y mezquina broma. Pero tu imagen es tan nítida y verdadera... Podría ser que ella no quiera que sea verdad, o a lo mejor sólo quiere recolectar sentimientos agazapados en un probador lleno de espejos. Me dedico, tal vez, unos pocos segundos para reflexionar sobre el asunto, unos segundos miedosos de la misma respuesta. Su voz, acaracolada, se inventa una melodía en un delirio hermoso y fugaz. Pastora, eres como el silencio, a veces cautivador, a veces atroz, una ficción deliciosa, tal vez.

Pastora, de nuevo

(...) Pastora, he regresado y no tengo ninguna excusa. He regresado después de tantos días, pero es que te echo tanto de menos... No me digas nada, ya lo sé...
Es verdad que soy culpable de mi silencio, culpable de la verdad a medias, culpable de no cerrar la ventana, preso de  la conformidad eterna, culpable de enseñar mis manos vacías. Pero ¿sabes?, ya no soy aquel "quisiera ser...", ya no soy nadie parecido a ese que tenía un saco de lleno de aire puro. Ya no soy quien trata de olvidar y cerrar los ojos. Y aunque es verdad que no hay futuro en las horas que ya se han olvidado, tengo la certeza de que empiezo un nuevo viaje, pero no me lo puedo imaginar sin ti. No me dejes ahora. Últimamente duermo mal, la vergüenza otra vez se acuesta en mi cama, y no puedo recordar qué cara tiene. Me doy la vuelta contando ovejas vestidas de palabras, letras en su lomo, en su boca, en sus patas, en su ojos... Ovejas balando en un idioma que no entiendo, ovejas que cantan sin abrir la boca, ovejas que me tiran piedras. ¡Tengo miedo de las ovejas!
Pastora, he regresado, ¿me querrás todavía? Me conformo con tal solo un reflejo en un espejo. Pastora, no te vayas, creo que es poco lo que pido. Creo, que te quiero...
(...)

[trozo, de "Me dijo, Pastora"]

És evident que aquest blogg ha sigut un fracàs. No hi ha "moviment", ni el més mínim. Per això, crec que agafo les maletes i me'n vaig a un altre lloc.

Fins aviat!!!