Dani va sentir una fiblada a les parpelles i va tancar els ulls.
De sobte va caure al terra.
Per uns instants va sentir l'alenada d'una gentada que s'atansava. Es va protegir la cara amb els braços però no va succeir res. No va venir ningú. La bafarada d'aire calent venia de la porta del bar i provenia del metro.
Estava sol i a terra.
Vinga noi, aixecat. La veu del cambrer des de darrera la barra del bar va sortir trencada, amorteïda pel soroll que havia al seu costat. La veu va seguir dient, Olívia t'espera a l'andana del metro, diu que fa massa estona que s'espera.
Olívia!, va cridar Dani. No podia ser, com redimonis podia saber aquell brètol de cambrer que la seva nòvia Olívia l'estava esperant, i precisament a l'andana del metro.
De cop, Dani estava davant de la cervesa de nou i sense poder obrir la boca.
De cop, Dani estava davant d'un bloc on no hi havia res escrit.
De cop, Dani va regirar la butxaca del seu pantaló, però no tenia l'encenedor.
Havien passat masses coses des que havia decidit que volia plegar amb l'Olívia i ara tornava al punt d'inici. Però no. No era així, perquè Dani sabia que allò era impossible...
No hay comentarios:
Publicar un comentario