domingo, 2 de diciembre de 2012

Hola a tots!!!

Aquesta és la portada del meu nou llibre "Vuit relats en un cercle". Encara no està imprès, tot i que està a punt a punt... Tampoc sé el dia de la presentació (si n'hi ha, és clar), però quan ho sàpiga ja us ho diré. Són, com el títol diu, vuit relats que es desenvolupen en una mena de cercle que els embolcalla i els deixa per sempre atrapats. Desitjo, espero, vull... somio, que us agradin, encara que sigui una mica.
Per començar una mena d'introducció que intenta explicar les preguntes que jo mateix em vaig fer quan, al principi, vaig escollir els vuits relats que inclouria en el llibre:


Tres preguntes

"Es poden encabir vuit relats en un cercle? És evident que en la imaginació tot hi cap, i pel que fa a la pràctica, es podria intentar col·locar totes les paraules d’un relat dintre del cercle, tot depèn del seu tamany. O sigui que, objectivament, tant en la ficció com en la realitat la contesta és sí.
Tenint en compte l’anterior pregunta, la següent qüestió seria: poden sortir aquests relats del cercle? Un cop s’ha entrat a dintre, tot fa pensar que s’inicia una repetició tenaç dels fets abillats de sensacions que ho fan força difícil, si no impossible. Les diverses circumstàncies que sorgeixen en els relats d’aquest llibre poden arribar a ser una cursa de ratolins on els protagonistes, com les pobres bestioles, no poden sortir de la roda (situació) que gira i gira sense parar. Al capdavall, el seu objectiu és inabastable, on la mateixa finalitat esdevé una il·lusió.
La tercera i, per tant, la darrera pregunta és: com es pot evitar? Ben senzill, no entrant en el cecle i, si s’ha entrat, assumint que ja no es podrà sortir mai més d’ell."
L’AUTOR
 



Tindreu notícies meves.
Gràcies  tots

òscar

domingo, 28 de octubre de 2012

Todo empieza a ser, seguramente, anodino. Mi sincero arrepentimiento.
Escuchar la lluvia es, tal vez, la única salida.

Bé... ja n'hi ha prou!

A més, ella tenia raó. Sempre n'hi ha de més.

Aviat més!

martes, 11 de septiembre de 2012

¡¡¡GRACIAS EXTREMADURA!!!

Tu generosidad hacia el pueblo catalán la recordaremos para toda la vida.

GRACIAASSSSS!!!


sábado, 8 de septiembre de 2012

Sobre la manifestació de l'11 de setembre 2012:

Si de tots n'he d'agafar un que sigui el que em doni un present i un futur ple de llibertat. Si ens equivoquessim el  preu, per a ser justos, seria massa car. Tots aquests que pregonen amb tanta i tanta xerrameca, i aquí incloc als que van amb rastes i els qui van amb corbata, són els vertaders murs que ens impedeixen anar endavant i créixer. Masses senyeres ens fan ombra, masses paraules "suades", masses "ismes", ells, joves i vells, es creuen els salvadors, i en realitat ens hauríem de salvar d'ells!!!

Cal tenir un xic de valor, perquè la veritat no la trobarem mai a la tassa del vàter.

Quan assolirem la nit que ens abeurarà fins l'infinit d'una gola assedegada? Quan desarem la ràbia en el calaix de l'oblit? Quan les nostres mirades s'alçaran per trobar la tranquil·litat?

Al final, ells potser ens donin allò que mai hem volgut, i aleshores haurem d'anar en el vaixell d'aquell que l'anomenàven Noè.

No siguem els "animals" que pujem a bord de l'exasperació, tota aquesta humiliació pot esperar, no cal que ens afanyem, ells s'atansen sols. Per què no els deixem de banda? Tenim història, idioma, cultura i, sobretot, persones que ho poden impedir.
Som allò que segurament no hem somiat ser mai i que no sabem aprofitar.

Ells no ho saben, i molts de nosaltres tampoc.

Un català que ho sent (no sé si amb això n'hi ha prou) i a més no suporta els que diu que són germans i en realitat són uns "trepas" (ja m'enteneu).



Dando por sentado que la situación que describiré es atemporal y un poco figurada, para, evidentemente no dar pista alguna de mi adorada Pastora, os diré que esta mañana, en el café que está a pocos metros de mi casa nos hemos vuelto a ver.
Estaba de buen humor, se lo noté enseguida porque de los labios le colgaba una media sonrisa adorable. Como siempre estaba guapa, y no añadiré ningún adjetivo más porque creo que este es el único que le hace justicia: "guapa".
Nos dimos un par de besos y los dos pedimos un cortado corto.
¿Cómo han ido las vacaciones?, me preguntó después de haber bebido unos pequeños sorbos.
Bien, le respondí lacónicamente. La verdad es que su presencia me intimidaba, siempre lo hacía. Pero decidí que esta vez pondría remedio y me esforzaría en ser más natural. En realidad Pastora me tendió la mano, su mano infinita y suave..
Sin pensarlo seguí sus pasos.

òscar




domingo, 2 de septiembre de 2012

EGGMAN: un asesino de cojones.



Marcel se ha ido al festival de cortos de Obuxo y ha hecho esta joyita con sus colegas. Se admiten criticas, je, je.

sábado, 1 de septiembre de 2012

Fin

Para ser honestos, unas vacaciones no lo son si no hay punto final. Y he aquí el punto, lo demás es cuestión de cada cual.
Sin otra discusión por la que perder ni un minúsculo milímetro de esfuerzo, me centraré en retomar de nuevo aquellas conversaciones absurdas, imbéciles, dóciles, inocuas, repletas de pseudosexo y retales de memoria imberbes, con mi idolatrada Pastora. Me dijo Pastora (de nuevo) que yo tenía tantos defectos como el que más (que son muchos, por no decir demasiados) y que era tan aburrido en todas las disquisiciones que pretendían ser algo más que eso, que le era muy difícil seguir con nuestra "relación". Así pues, como para ella estos diálogos eran tan tremendamente aburridos se estaba planteando muy seriamente dejarlos para otro momento, o sea, nunca.
Insistí, más bien, he insistido tanto que después de dejarla estar durante un espacio de tiempo, ha decidido que me va a dar otra oportunidad. O sea (de nuevo),  podremos disfrutar de sus consejos y caricias, algo que, por otra parte, ya estaba encontrando a faltar.
Pastora de borregos, Pastora de los millones de insectos que no han muerto por los insecticidas, Pastora de las hormigas en septiembre, Pastora de los lobos esteparios (gracias Santi), Pastora del ensueño dorado, de la lluvia del mismo nombre, del intento de prologar una historia, del imbécil de turno, de todos, para todos y con todos.
Bueno, mi Pastora, vuestra Pastora...

Os dejo, pero también os digo que volveré pronto, con ella, con  Pastora... mi buena y amada Pastora.
un abrazo a todos

oscar

sábado, 30 de junio de 2012

He buscat fins que he trobat un establiment que us pugui fer el pes, a partir d'aquí, espavileu per trobar-lo. Jo ja en sóc fan!!!!!!

domingo, 13 de mayo de 2012

La Pastora ha callat per un temps..., però vosaltres podríeu haver dit alguna cosa no?

Bé, us ho tinc en compte.

no era això, no era això companys!!!

òscar

sábado, 21 de abril de 2012

l'últim record de l'última persona que ens recorda és realment la fi.

La fi és allò a on no volem arribar mai, però que imprescindiblement hem d'arribar.

Bon chance, mes amis!!

lunes, 9 de abril de 2012

"(...) Por un momento he olvidado mi nombre. Tus palabras me han dejado mudo, y a pesar del azul del cielo he decidido cerrar los ojos. ¿Es tu vientre, Pastora, el centro del Universo? La aventura de tus pechos emerge de la nada hasta los pómulos de tu risa. Presiento un es cansado, de dulzura que se olvida. (...)

[trozo de "Me dijo Pastora"]

sábado, 7 de abril de 2012

(…) Sé bien que ir impartiendo odio al final termina por acabar con uno mismo. Pastora siempre me había advertido de este peligro. “No malgastes el tiempo y las energías de esta forma. Olvida. Olvídalos, y duerme”. Sus palabras, clavadas hasta el corazón surgieron efecto. Por un tiempo me negué a recordar todas las cosas malas que me habían sucedido. Las tiré a la basura, las arrinconé tan lejos de mi memoria que el sol ya no salía para ellas. Pero las cartas seguían llegando, las noticias seguían lloviendo en mi cabeza, y yo soy una persona poco dada a la perseverancia. Las misivas, envueltas en trozos de recuerdos y engaño, seguían presentándose sin previo aviso. En cualquier recodo aparecían con toda su fuerza, y el odio se volvió a revelar. Y al final le dije, “no puedo Pastora, ellas son cada vez más y más grandes. No puedo reprimir el deseo de decir lo que siento. Es superior a mí, ¿no lo entiendes?” Entonces Pastora me acariciaba el pelo, yo cerraba los ojos, y ella canturreaba una melodía extraña. ¿Por qué solo se obtiene la calma después del sufrimiento? A través de él sabemos lo lejos que está la sabiduría. Amo la sinceridad, pero la mentira es tan verdadera y real que muchas veces es muy difícil discernir de qué lado está la verdad. Me pregunto si Pastora es real. Al rato, no mucho, ella vuelve y me dice: “¿dudas? ¿Ahora dudas? Eres más idiota de lo que creía”. (...)

[trozo, de "Me dijo, Pastora"]

domingo, 25 de marzo de 2012

(...) Llevo la vergüenza sin saber qué hacer con ella. Me imagino en una noria ambulante que se desliza a través de las montañas que mueren cada noche en la playa. Escucha el vaivén de todas las sonrisas, he reconocido la tuya entre miles. La verdad es que no es difícil. Pero tanta felicidad no es posible, y la eterna promesa podría ser una llama encendida que no tiene luz. ¿Por qué no te acuestas esta noche conmigo? estás tan bonita Pastora. No hace falta que me contestes. Pensándolo bien mejor que no me respondas nunca. Pensándolo bien, a lo mejor encuentre la respuesta entre las cartas de aquel cartero que llevaba las cartas a Neruda. (...)

[trozo, de "Me dijo, Pastora"]

viernes, 23 de marzo de 2012

domingo, 18 de marzo de 2012

(...) No sabría qué hacer con una libertad sin haberla merecido. Tuve tantas veces esa sensación, que tengo vergüenza de recordarla. A pesar del tiempo que ha pasado desde entonces no creo que sea ya demasiado tarde. Quizá mañana se acabe este infierno y puede que finalmente no sea un error de cálculo. Pastora, dime si eso es verdad, sabes que me conformo con mucho menos. Recolecto las gotas del llanto de mi vecino, y quiero cantarle al oído una bella canción, pero no encuentro su puerta, dime dónde está. Quiero ser su amigo y unas manos, negras (siempre negras), me lo impiden. Ya no hablan de ti, un susurro me exculpa de la verdad. Las horas se arrancan desnudas hacia el inicio, una precaria razón me sonríe y dejo que ello sea el sueño. Estoy cansado, Pastora, estoy demasiado cansado. (...)

[trozo de "Me dijo, Pastora"]

ES FA LLARG ESPERAR


Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista i que llarga és l'espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que tot ja s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan llargues les grises esperes
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!

sábado, 17 de marzo de 2012

Esperem...

Esperem que succeixi no se sap què. Esperem que algú truqui a la porta de casa nostra i ens doni la mà, ens faci una abraçada i ens porti el cel en safata. Esperem que els problemes s’esvaeixin d’una vegada per totes. Esperem que l’espera no sigui tan feixugua. Esperem un petó. Esperem una carícia. Esperem que es faci de dia, de nit. Esperem que demà sigui un dia millor, un dia feliç, un dia radiant. Esperem, segur, ser millor persona. Esperem la mirada d’uns ulls clars. Esperem, esperem, esperem, i potser, esperem que finalment un cop de vent se'ns emporti.


FOLIO


¡Horror ante un folio en blanco!
En blanco la noche del poeta
Centímetros cuadrados de virginal blancura
Milímetros cúbicos de blanca impotencia
Millones de posibles uniones
Y siempre sale una:
TÚ, la más misérrima
¡Carne arrugada de papelera!

Voy manchándote en sangre, sudor y lágrimas
Semen, cenizas y porquerías
Y la insatisfacción te mancha el alma

Folio
¡Trozo de materia inerme, inanimada!
¡Albergue de duendes, musas, chamanes o brujas!
¡Andrajo maloliente de tintas corruptas!
Sólo sirves para que otros esparzan sus miserias

Folio
Amante de masturbadores de palabras vacías
Amante de placeres mercenarios
¿Por qué rehuyes mi compañía?
Yo que sólo te escupo caricias

Folio
¿Por qué no quieres ésta mi criatura?


domingo, 4 de marzo de 2012

(… ) De todo aquello aún me quedan secuelas que debo subsanar, pero con la maldita memoria que tengo puede que al final no sea necesario hacer ningún esfuerzo. Es cierto que supuso un punto y aparte en mi vida, y por esa razón no quiero, ni debo, despreciar su verdadera importancia. El camino que se presentaba frente a mí, largo y sinuoso, me ofrecía una justificación para actuar como lo hice. Al final, no hay más verdad que la que uno cree, y Pastora Blanca dijo una vez que debía tener paciencia y esperar que el día se hiciera noche. La espera se mece en la cuna de los que creen en un desenlace, y aunque sea predecible que haya una sucesión de hechos, no tengo ni la menor sospecha, y aún menos la certeza, que eso se haga realidad. Echo de menos las charlas que teníamos los dos cada tarde antes de caer en manos del abominable cojín de plumas blancas y de putas mojigatas a las que quería ver desnudas y, por puro desdén, desatar los sentidos. Pastora me otorgaba el beneficio de la duda, por eso la quería tanto, la quería hasta morir. (…)

[trozo de "Me dijo Pastora Blanca"]

òscar


jueves, 1 de marzo de 2012

Triantologia de haikus



HAIKUS 

14 SEP 2011
Canvis de primavera
Kéral respondona,
Semen sec a la gargamella

15 SEP 2011
Llueve en Buenos Aires
el ordenador ronronea,
Sòcar desenvaina la espada

19 SEP 2011
El fred no s’instal·la
en Manel, entrepà de calamars
la Kéral enyora la garrapata


DAVID NOGUERA



domingo, 26 de febrero de 2012

Sóc negre,
tinc la pell negre,
els ulls negres,
les mans,
els peus,
tinc el cor negre.
Sóc negre,
surto a una platja negre
on les pedres són negres,
les ones negres,
l'infinit negre.
Podria ser negre però sóc blanc
nigromant de qualsevol il·lusió,
jardiner de flors negres,
comiats negres,
sóc el negre de les habitacions blanques
on es troba a faltar el
sentit
del color de la veritat.
On ets heroi de palla?
on ets
amor meu?
M'han condemnat massa
d'hora.

òscar

viernes, 10 de febrero de 2012

Hurt

(...)Uso mi corona de mierda
en mi trono de embustero
lleno de pensamientos rotos
que no puedo reparar.
Bajo la mancha del tiempo
el sentimiento desaparece,
eres alguien más
y yo aún estoy aquí.
¿En qué me he convertido,
mi más dulce amigo(...).

jueves, 9 de febrero de 2012

domingo, 5 de febrero de 2012

Començant per "Somiar"

El meu amic i company Ramon m'ha permès tenir l'orgull d'encetar aquest blog anomenat "Pai-toons". Desitjo que tots els components d'aquest grup que formen el "Pai-toons" el fem cada dia que passi més i més gran...

Per començar no podia fer-ho d'altra forma: una poesia.

Somiar

Més enllà del vincle

que em porten els teus llavis,

intento asserenar aquest cor

inquiet

baixant els esglaons de l’

avidesa.

Atrapo els dies a palpentes

en la dubtosa tasca que m’imposa

la prudència,

i desconec si seré capaç de tornar a

somiar mai més.


Fins aviat!!!

òscar reina