24-11-2018
Des de sempre la indiferència ha estat present a la meva vida. A tot hora. Tot el que faig no és ni bo ni dolent, solament és. M'he acostumat, però no m'agrada. A qui li podria agradar que no li facin cap mena de cas? A mi, no.
És hora d'admetre, però, la tossuda realitat. El forat negre és tan profund com sabut. Constatada la realitat és el moment de saber que potser no és gaire raonable seguir picant la mateixa pedra. Així doncs, aquest blog deixa de ser una finestra, la meva finestra. La tanco perquè fa fred, massa fred.

Bé, després de tant temps estic aquí de nou, no per gaire, però. Solament dir-vos que des que vaig deixar d'escriure en aquest bloc les coses han anat bastant bé. O sigui, estic dempeus, que és, al cap i a la fi, el que importa. Dempeus per veure i escoltar tota l'agonia i esplendor que es viu en aquests moments. Dempeus per veure als meus com creixen i viuen la seva vida. Dempeus per estar ara aquí. Dempeus per tornar-me a jeure. Dempeus..., bé, per tot.


En realitat com deia aquell "Calla, i segueix remant", però almenys diria jo, remem lliures.