Convuls, com l’onada que escup la tempesta,

t’anomeno cada tarda

despullat d’impronunciables

mots

d’aspres i furtius

camins.

Viatjo fins el migdia

enlluernat per l’udol que uns

bocins de

soledat

em retornen la

nit.

Convuls i serè,

com la inesgotable

fam d’esperança,

m’exilio de tu

a cada incessant segon,

en un marge desert.